Índex
Kento, el ronin
Kurumi, la mare de Kento, era una bushi de la família Mirumoto, però ell visqué com a ronin fins als 16 anys. La samurai-ko es trobava realitzant el Mushya Shuigo, un peregrinatge que emprengué amb la intenció de perfeccionar en el camí de l'espasa i aprendre de la saviesa que s'oculta en el món. Així, 17 hiverns després de creuar la porta de Kyuden Mirumoto, la travessà de nou per a anunciar el seu retorn.
La seva infància no només es trobà condicionada, doncs, per la vida errant i les privacions pròpies dels ronin, sinó també per els llargs períodes que passà sense veure a la seva mare. Com que mai no conegué al seu pare, aquests períodes els passava amb el monjo Hiro o bé, ja de més gran, voltava amb més llibertat, sempre al relatiu aguait d'alguna amistat de la mare.
No és estrany, doncs, que la seva fos una infantesa un tant peculiar, i perquè no dir-ho, difícil. Els llargs períodes de solitud, així com l'escassa afectivitat de Kurumi feren d'ell un jove de caràcter agressiu i solitari, que era més un maldecap que una alegria pels que l'envoltaven i no era estrany veure'l amb amistats de dubtosa virtut. Que a un ronin l'acompanyin personatges així no és estrany, però no és el més convenient per a algú que podria ingressar en un gran clan al fer-se adult. Possiblement el mèrit d'evitar que es perdés per a sempre fou l'alegre Hiro, el monjo que l'havia vist nàixer i que l'havia cuidat en el passat. Tenia una forta amistat amb Kurumi, tot i la diferència d'ambdues personalitats. L'acollí al seu costat durant els anys anteriors al seu gempukku i el reconduí cap al camí correcte, inspirant-li la inquietud espiritual que el motivaria més endavant en la seva vida.
Kento sempre havia viscut allunyat de grans poblacions, pel que quan veié Kyuden Mirumoto per primer cop li semblà com si emergís de la pròpia roca per a allotjar a la que aviat seria la seva família. Una fantàstica construcció que s'adequava perfectament a l'estil sobri i funcional del clan, però que a l'hora mantenia una perfecta harmonia amb el seu entorn i no es diferenciava dels escarpats riscos i muntanyes de que estava feta la Murada del Nord.
La sala d'audiències del castell era plena en la cerimònia de retorn de Kurumi. Fou investida de nou amb els colors verd i daurat i se li entregà el mon de la família i del clan. Ell, però, hauria d'esperar. Ja tenia edat per a passar el gemppukku, i calia que demostrés ser digne per a ingressar al clan. Tot i així, notà que molts se'l miraven de reüll i xiuxiuejaven, la seva arribada no havia estat una sorpresa.
Les novetats no aturaven. Fóu aquell mateix dia quan Kento sabé que tenia una germana. La mare l’havia tengut essent molt jove i, com ell mateix, no tenia pare. Els dos es quedaren parats per aquell aconteixemet inesperat. El rostre de Fubuki, doncs aquest era el seu nom, passà de l’alegria il·lusionada pel retorn d’una mare desconeguda a l’allunyament i formalitat de la presentació a un estrany. Realment no va ser una trobada molt afortunada, ja que Kento tampoc reaccionà gaire efusivament, desbordat com estava per tot el que estava passant. La saludà amb una reverència i es presentà de la manera més formal possible, abans de partir sol a explorar aquell indret apassionant que era el Kyuden Mirumoto.
No seria uns uns mesos més tard, després dels primers desgels, en que Kento repararia en la menuda i solitaria Fubuki i aniria descobrint com, tot i les seves diferències, tenien més en comú del que pensaven.
Un hivern amb els Togashi
Les proves del gempukku d'aquell any ja havien passat, pel que, a sol·licitud de Hiro i la pròpia Kurumi, passà l'hivern amb els monjos tatuats, que l'acolliren entre els seus. Aquell era un indret espartà on l'entrenament del cos era inseparable del de l'ànima i on la naturalesa quasi verge era tan indòmita com bella i perillosa. Allà aprengué què era la disciplina, la vida en comunitat. Mentre visqué als camins, ja fos amb el monjo o amb la mare, sempre havia tengut cert grau de llibertat o, si més no, un estil de vida errant que defugia la monotonia. Al temple, però, la convivència era estreta i els horaris i la rutina, estrictes. “La il·luminació necessita força de voluntat, disciplina, entrenament, disciplina, disciplina i disciplina”, deien sovint els mestres.
Un dels motius pels que Hiro sol·licità aquella convivència, segons li explicà més tard, era que allà l'ajudarien a conèixer millor la seva ànima i el potencial que residia en ella. En una ocasió, quan era un ronin jove, agosarat i agressiu, el monjo li havia regalat una pedra com si fos un bé molt preuat i ell, creient que se n'estava rient s'enfurismà. Quan aconseguí entendre-ho ja era massa tard, no havia passat la prova, però tot i així aprengué una valuosa lliçó.
“- Això ets tu. - li havia dit el monjo recollint la pedra - La ira no el deixa veure més enllà de la superfície, creus que això és un objecte sense cap tipus d’atractiu i per això ho menysprees abans de conèixer-la millor. - amb un cop sec, la colpejà i aquesta es partí per la meitat. La bellesa que s’amagava a l'interior d'aquella superfície grisa i anodina el deixà sense paraules. – És una geoda, un tresor ocult de la naturalesa, fruit de la dansa amorosa i secreta d’un kami de terra i un de foc.”
D'aquesta manera sabé que en el seu interior hi havia quelcom gran, especial, que havia estat tocat pels poder celestials. Aquells mesos amb els monjos explorà aquesta faceta, aprengué més sobre les diferents esferes que havien posat en ell la seva confiança i n'extragué forces per a no defraudar-los. Sense cap dubte eren els més indicats per a guiar-lo en aquest camí, encara que tots veieren des del primer moment que el seu destí no era ser un d'ells.
Certament, tot i l'extenuant exercici físic i espiritual, l'aprenentatge sobre els diferents regnes espirituals i la seva naturalesa i les llargues xerrades amb mestres i aprenents, Kento sempre trobava un moment per retirar-se a un lloc discret i tranquil a practicar amb l'espasa. La mare no li havia ensenyat encara els rudiments del niten, ja que hauria estat rompre el jurament de no ensenyar les tècniques de l'escola a algú que no hi pertanyia. Tot i així ell l'havia vist entrenar prou com per a tenir-ne algunes nocions sobre les que practicar. Per a la seva sorpresa, demostrà tenir cert instint amb la tècnica de les dues espases, ja que ben aviat li agafà la manya i passà a entrenar algunes katas més avançades. Sense cap dubte el seu ancestre vetllava per ell.
L'hivern a les terres del drac és llarg i dur, però a Kento se li féu dolorosament breu. La seva fi, però, significava també l'arribada de la primavera i, amb ella el gempukku. Un tribunal compost per un Togashi, una Tamori i un Mirumoto avaluaren les seves aptituds, no només les marcials, sinó també aquelles més tangibles referents a l'esperit i el consideraren apte.
El temps amb els Togashi havia acabat, a partir d'ara el seu lloc es trobava al dojo Mirumoto.
Mirumoto Kento
Si amb Hiro es descobrí a si mateix i aprengué a observar al seu interior i a allò que l'envoltava, amb els Mirumoto descobrí el seu futur, allò que realment havia desitjat tota la vida sense saber-ho: el plaer de l'esgrima, el camí de l'espasa.
L'admissió al si del clan no canvià la relació de Kento amb Kurumi: decidida a dedicar-se a la vida de Sensei fou admesa al Dojo del Gebre de l'Aurora, un lloc únic en l'Imperi on s'ensenya als senseis a millorar les seves tècniques docents per a extreure tot el potencial ocult dels seus alumnes. Ell, per altra banda, romangué a Kyuden Mirumoto, on aprengué els secrets del niten i les habilitats pròpies d'un bushi del Drac.
El dojo es convertí en la seva llar i el sensei Daisuke el més semblant a una figura paterna, el sever entrenament, les carreres sobre la neu encara verge de la nit, els katas repetits una vegada i una altra sota el cirerer del Pati de la Lluna i els blaus i inflors dels cops de boken eren la rutina d'una vida plaentera i senzilla. Els primers mesos passaren aviat i tot seguit s'hi afegiren les lliçons al temple dels Tamori, la pràctica del zen i l'aprenentatge de les tècniques secretes de Mirumoto.
Amb l'esgrima el samurai trobà a la fi una manera d'aconseguir la pau espiritual i la comunió amb els ancestres i en aquelles ocasions en que el seu esperit es trobava en harmonia amb l'existència podia sentir com si el propi Mirumoto guiés el seu cos. El que en altes moments havia estat una simple afició o una manera de fugir de la realitat aviat es convertí en fascinació, en una coreografia que el permetia separar-se del temps i de l'espai i ascendir a una altra esfera.
Més complicat se li féu l’aparició d’aquella germana, ja crescudeta, de la que fins llavors no havia sabut res. D’alguna manera sentia una profunda simpatia per ella, però li costava acostar-s’hi, superar la barrera invisible que s’erigia entre els dos. Amb temps, perseverancia i cautela, però aconeguí un acostament gradual, com per exemple quan trobà aquell racó del bosc de la Roada al que ella acudia quan volia estar sola. Al cap d’uns mesos ja feien la xerradeta a l’acabar les sessions o fins i tot quedaven per a entrenar plegats, era el principi d’una relació cada vegada major. Amb els anys s’acabarien convertint en ungla i carn, però llavors cap del dosho sabia.
L'estil dels Drac, funcional, adust, sense floritures ni moviments inútils, s'adequava perfectament a la seva manera de ser, a la seva pròpia visió de les coses i hi percebia una bellesa i harmonia molt superiors a les d'estils molt més vistosos. Encara no ho sabia, però amb els anys creixeria en ell el desig d'aprofundir en aquell estil, la curiositat per a llimar-lo fins a extreure'n la quintaessencia, com un riu poleix la pedra fins a eliminar-ne tots els angles i malformacions que dificulten el seu moviment.
A la plujosa primavera i el fresc estiu els succeïren la tormentosa tardor i l'aïllament del llarg hivern nevat, abans que l'any nasqués de nou. Els desconeguts companys d'estudis aviat es convertiren en camarades, amics o bé rivals, i Kento sentí a la fi que pertanyia a la família que la seva infantesa li havia llevat. No faltaren els períodes amb els Togashi, sempre que podia feia una visita a Hiro i els amics que havia fet allà.
L'alegria de trobar-se de nou en família, però, començà a deixar lloc a una estranya melancolia que de tant en tant el sumia en períodes d'enyorança i reflexió, de sensació d'haver perdut alguna cosa i no saber què era. Un dia del seu tercer hivern allà, mentre passejava pel pati gelat amb el seu mestre, després d'una dura sessió de iai, Daisuke notà la seva mirada perduda en els nevats cims de la llunyania i el seu aire absent. També ho havia estat durant la classe, cosa que li havia valgut un dues cuixes i un ull morats, així com un colze inflat que gairebé no podia moure. S'assegueren a un auster banc de pedra i el sensei s'encengué una pipa. Després d'unes xuclades, trencà el silenci.
- Aquí no tenim les fèrtils terres de la Grulla, les planures dels Unicorn, els frondosos boscos de l'Eescorpí o els oceans infinits de la Mantis... No, no tenim res d'això, però si una cosa abunda a les nostres províncies és la pau, la plenitud. Què és el que et destorba l'ànima i que et duu tan lluny?
- No ho sé, i això no fa més que incrementar la sensació de malestar. Hiro ha intentat ajudar-me a trobar el meu equilibri interior, i fins fa poc creia que l'esgrima em permetia arribar-hi... però no és així. Crec que el que necessit no es troba entre aquests murs, ni en l'agradable tranquil·litat d'aquestes muntanyes. - Cada paraula formava un petit núvol al sortir de la boca, com si es neguéssim a desaparèixer un cop dites. D'aquesta manera continuaren uns segons penjades a l'aire abans que cap dels dos parlés.
- La il·luminació segueix sempre camins misteriosos, diferents per a cada un de nosaltres. Els Drac sempre hem cregut que cada individu ha de recórrer el seu propi camí, ja que el recorregut físic no és més que una al·legoria del camí espiritual. Les nostres terres son hostils, si, però hi ha poques visites i per això son tranquil·les. Ens permet compaginar la protecció de la Murada amb la recerca del tao. Tot i així hi ha qui sent la necessitat d'abandonar-les per a trobar-lo a la terra baixa, entre els fets que comporten la vida quotidiana o els perills que desafien a aquell que cerca. - S'aixecà i buidà la pipa sobre la neu verge que es fongué creant petits forats. - Has après molt i molt aviat en el camí de l'espasa, però una arma és tan forta com el braç que la maneja. Troba l'equilibri i ningú no podrà aturar-te, lluita guiant-te per impulsos i no seràs millor que un bou.
El sensei partí, deixant-lo allà, assegut en companyia dels pensaments, fantasmes del passat i miratges del futur. Quan, molt més tard, s'aixecà, es notà el fred dins el cos i les articulacions l'afitoraven a cada moviment, però mentre avançava lentament cap a la calidesa del dormitori comunal pensà que aquell fred no el molestava. Qui sabia quan tornaria a sentir-lo allà, a la terra baixa?
Comiats
Abandonà Kyuden Mirunoto amb els primers desgels, avalat pel sensei Daisuke. Pels perillosos camins enfangats o les plaques de gel a les que encara no havia arribat la primavera, es dirigí cap al temple Togashi a acomiadar-se de Hiro. Com que els camins que davallaven cap a les terres de la Libèl·lula encara estaven tallades o feien mal circular, s'hi quedà uns mesos fins que el fang es tornà terra i la neu i el gel foren rierols que omplien l'aire amb la seva cançó cristal·lina.
Durant aquests mesos els feren llargues xerrades. Kento demanava al monjo ajuda en la recerca de l'equilibri, però les endevinalles i contes d'aquest no l'ajudaven.
- No pots demanar a un salze que faci arròs – li digué a la fi el monjo. - Ni a un altre home que mengi per tu. Així doncs, qui sinó un mateix pot trobar el propi camí cap a l'equilibri?
- Em turmenta el meu passat - li respongué el samurai – en aquella època en que em rescatares de la fosca que amenaçaves el meu futur i em retornares al camí de la llum.
- Però tot i així no trobes l'equilibri, perquè fuges d'una d'aquestes facetes i intentes que l'altra la devori quan tu ets fruit de les dues. Només quan hagis acceptat qui ets trobaràs l'equilibri. Recorda això que et dic, deixa que aquesta certesa guii les teves passes.
Aquell mateix dia el dugué a veure al venerable Ryu per a que el tatués.
- El Ying i el Yang, l'equilibri que cerques és a les teves mans, a dins teu. - Li digué mentre les agulles li introduïen la tinta sota la pell. El vell monjo partí a cap d'una estona, però les seves paraules i el dolor continuaren amb ell tot el vespre.
L'endemà, abandonà el temple abans de la sortida de sol.
El retorn als camins
Es dirigí cap al sud, sense saber ben bé què fer. D'alguna manera, havia esperat alguna senyal, o potser un somni profètic que li marqués un camí a seguir, però ben aviat s'adonà que això no passaria. Viatjà sol durant dos dies, fins que al final s'uní a una caravana amb la que viatjà cap a l'est.
Un cop arribaren a les terres del Fènix decidí tornar enrere, sense saber ben bé perquè. S'acomiadà d'ells, però en lloc de tornar pel camí decidí anar camp a través, ficant-se sempre per les rutes més inaccessibles i caminant per entre els camps d'arròs que li sortien a camí. Durant dos mesos deambulà sense rumb, menjava del que aconseguia de la pròpia naturalesa o de la caritat dels pocs temples amb que en trobava i dormia al ras si no trobava l'hospitalitat de cap llar.
Fou així com una forta tormenta d'estiu el sorprengué en un caminoi de cabres en algun lloc indeterminat de les muntanyes del Lleó. Els pesats núvols i la densa pluja enfosquiren tant el cel que gairebé no es notà la posta del sol, i Kento es veié obligat a abandonar el precari abric d'una coveta a la paret per temor d'un esfondrament.
Avançà com pogué per aquell paratge que semblava haver-se convertit en un enorme torrent, sobre un sòl de fang i pedres inestables. El vent intentava arrabassar-lo de terra mentre ell s'agafava a branques i roques banyades, resant per que no li rellisquessin de les mans. Finalment arribà al relatiu aixoplug d'un bosquet de coníferes en el cor del qual´es retallava la silueta d'una construcció, un refugi de caça, potser, o una caseta de carboners. Trucà a la porta, fent-se sentir entre el renou, però ningú no responia. Finalment, a la llum dels llamps s'adonà que es trobava abandonada i hi entrà. Afortunadament el sostre continuava al seu lloc i el terra era sec. Exhaust com es trobava, dirigí una breu plegaria a les fortunes i s'estengué a terra. S'adormí a l'instant i ni tota la fúria de la naturalesa pogué despertar-lo.
Els rajos de llum que s'escolaven entre les retxilleres el despertaren, acompanyats pel cant dels ocells que saludaven de nou al sol. No tardà en adonar-se que allò no era una simple cabanya, es tractava d'una petit temple abandonat.
No volia profanar un lloc sagrat, pel que s'obligà a moure's per a conèixer millor aquell lloc que tan difícil accés tenia. No tardà en constatar que es tractava d'un temple molt senzill però resistent, com demostrava que la seva estructura hagués aguantat tant de temps la fúria dels elements. El rodejava el que havia estat una clariana que començava a ser reclamada pel bosc i més enllà hi havia un estanc amb carpes sagrades. L'arc Tori estava esbucat i hi havia varies goteres i fustes rompudes però no era res que no es pogués arreglar.
Sabia que l'exterior encara seria perillós durant uns dies, ja que la tromba havia creat una infinitud de torrents i aquella part del terra que no era sota l'aigua relliscava o era un fangar, pel que decidí començar per l'interior. Allà on havia dormit hi havia les dependències del monjo o shujenja que s'hagués encarregat del lloc anys enrere i no tardà en trobar una llar i una mica de fusta per a cremar-hi. Un cop encalentida l'estança hi estengué la roba banyada i mentre s'eixugava emprengué la investigació de l'edifici
El lloc era molt simple i només comptava amb una saleta que allotjava l'altar principal, dedicat a fortunes menors de la ruralia. Al darrera hi havia les estances del cuidador del lloc, que consistia en un armari, una taula i una llar que feia de cuina, així com un llit i una prestatgeria amb mitja dotzena de llibres. Ho completaven dues habitacions petites més que feien de trasters multiusos. Un lloc senzill per a un propòsit senzill, era allò una senyal?
Decidí quedar-hi una temporada, si Mirumoto l'havia duit fins allà, devia ser per un bon motiu. En el passat no havia estat precisament un angelet i potser el recuperar en aquell lloc un espai per a l'oració i la meditació fos una manera de compensar a la roda del cosmos. Era allò part de l'equilibri que volia trobar?
Hi trobà prou eines i fusta com per a reparar el sostre i les finestres i al bosc arrels, bolets i fruits com per a poder menjar a gust. Explorant la zona descobrí una caminoi que duia a un poblet, situat a un quilòmetre, en un replà que feia el costat de la muntanya, bosc endins un altre caminoi sembrat aquí i allà de petits altars, duia a una clariana de gran tranquil·litat vorejada per un rierol. Somrigué, ja tenia el dojo.
Quan es trobà un poc més assentat baixà al poble, on canvià uns paners de bolets per una bossa d'arròs i aprofità per a parlar amb els vilatans. Quan saberen que el vell temple tornava a estar habitat s'oferiren a segar les males herbes que creixien al seu voltant i a deixar ben nets els camins i no tardaren en arribar homes i dones que acudien de nou a resar i a cercar ajuda en les esferes celestials que els ajudessin a dur millor aquella existència miserable.
Aquell poblet, un grapat de cases que malvivia del cereal que aconseguia arrencar a la muntanya i de la llana de petits ramats d'ovelles, amb prou feina sortia als mapes més detallats amb el nom de Benten Ushinawa Tani Doko Kutsu (sense cap dubte una bona mostra de l'estrany humor Lleó). Com se solia dir allà amb un somriure a la boca, si començaves a anomenar-lo en entrar, ja eres fora quan acabaves.
L'estiu passà aviat en aquella agradable rutina: durant el matí cuidava del temple, recollia les ofrenes, grenava, arreglava el que fes falta i, si li sobrava temps, passejava pel bosc i la muntanya. En haver dinat entrenava en la clariana del riu i el vespre resava. De fet afegí un petit altar als ancestres, tot i que amb el temps, pensava, seria necessari fer una capella annexa i passar-lo allà. Al poble només hi baixava en contades ocasions, no necessitava res que aquell lloc no pogués oferir-li.
Ying i Yang
Ja es feia notar la tardor quan trobà un rastre pesat a la seva clariana. El seguí un centenar de metres fins a topar-se amb dos homes que es preparaven per a acampar. Kento havia passat prou temps entre ronins i bandits com per a saber-los reconèixer, i aquella parella no augurava res de bo. Els auspicis no tardaren en demostrar-se certs: quan el veieren desenvainaren abans de poder dir res. Un d'ells era ronin, com pogué suposar per com manejava la katana, l'altre feia servir el yari com un ashigaru. El combat fou intens però breu, la parella de cadàvers no li podria donar les respostes que volia, però ell ja intuïa què hi feien allà: eren exploradors, una avançada.
Aquells dos patans no s'havien preocupat de dissimular el seu rastre, pel que l'endemà al mati no li costà seguir-lo cap a un caminoi que vorejava la muntanya fins a unes coves en les que algú havia montat un campament. Dos bandits més li sortiren al pas amb les armes preparades. En total comptà sis homes i possiblement n'hi hagués algun més a la cova, li convenia anar alerta amb el que deia.
- Avui no té perquè morir ningú – digué Kento, tot i que no apartà les mans de les seves armes. - Només he vengut a parlar amb el vostre cap.
Els guàrdies se'l miraren de fit a fit i el samurai es demanà què devien veure en ell. Les seves robes de viatge encara conservaven els colors del Drac, però l'ús i els elements les havien desgastat notablement. Potser penséssin que era un ronin renegat a la recerca d'una banda, o potser la curiositat sobre com els havia trobat pogués més que el recel, perquè curiosament un d'ells pegà un crit i ben aviat un home enorme sortí de la cova i s'acostà amb pas decidit.
Kento es quedà parat, coneixia a aquell home: ulls sinistrament rodons, la pell fosca i el seu cabell arrissat com el dels dimonis que habitaven el nord del mur, l'enorme cimitarra que penjava al seu costat i una cicatriu que li havia arrabassat mitja orella. En el passat havia format part d'una banda de saltejadors anomenada les Rates de la Muntanya, abans que el seu clan la massacrés.
- Imran! - exclamà sorprès - què hi fas, aquí?
- Passarem l'hivern al poble, si ens agrada i té al·lotes boniques que ens encalenteixin el llit. Si no, el saquejarem i en cercarem un altre, com en els vells temps. Això és el cul del món i aquesta gent és tan miserable que no tendrà forces per a defensar-se mentre els llevam el poc que els queda... Ja saps el que deia el vell Hiroto “Aquesta gent no té valor, i ningú no protegeix el que no té valor”. A més – aclucà l'ullet, burleta – crec que hi viu un vell amic, la Rata Rabiosa, que em facilitarà informació valuosa sobre la regió.
- La Rata Rabiosa morí, jo mateix el vaig matar fa anys – respongué Kento amb l'esperança de que fos cert, que realment hagués mort en aquella muntanya llunyana - Creia que era el darrer membre de les Rates, però és evident que la feina encara estava inacabada.
- Entenc. Així que has vengut a morir a les nostres mans, - Imran desenvainà la pesada cimitarra - molt amable per part teva, noble Drac. Rosen! Kikiuro!
Kento explotà en una sonora rialla que féu que tots es giressin. Ja tenia la seva atenció, era el moment de parlar.
- Penses escudar-te darrera els teus homes? - desenvainà, esperant que l'argúcia funcionés - En el passat les Rates de la Muntanya tenien com a líder al més fort, veig que ara tenen al més gallina!
El líder mirà al seu voltant, tots els ulls estaven posats en ell, pendents de la seva resposta. Somrigué i la cicatriu li donà un aire encara més sinistre.
- Ben jugar, Drac. El darrer pic que ens veiérem eres només un ronin pollós, a veure si els teus nous amics t'han donat res útil a més d'aquestes robes velles.
Carregà amb ferotgia, es tractava d'una maniobra tosca, però feta amb tanta rapidesa i furia que gairebé el tomà. Kento es recobrà i contratacà, el so del metall contra el metall omplí l'aire del matí. El ronin compensava la falta d'una tècnica depurada amb hàbils fintes i atacs ferotges, mentre que Kento posava en pràctica tot el que havia après al dojo, els moviments senzills del niten i la fluidesa de l'arma com una extensió del seu propi cos. El combat s'allargà mentre els homes animaven, vitorejaven i feien apostes, però com més avançava més esgotat estava el gaijin, que sagnava per una desena de ferides menors i manejava una arma realment pesada. Al cap de Kento acudí de cop un dels versicles del llibre que en el seu dia escriví el seu avantpassat: Quan lluites contra el teu oponent tens tres alternatives. Si ell ataca primer, mata’l. Si tu ataques primer, mata’l. Si atacau a la vegada, mata’l. Sobtadament inspirat per aquella evocació, com si la mà del propi Mirumoto el guiés, la seva katana descrigué un arc que tallà el cap monstruós.
Sobtats per aquell desenllaç, els dos guàrdies que l'havien interceptat carregaren contra ell, però no eren més que uns matons de baixa estofa i seguiren ràpidament al seu líder cap al Meido.
- Algú més vol fer-se l'heroi? - Cridà Kento, alenant encara per l'esforç del combat. Ningú no es mogué d'on era i alguns baixaren la mirada. - Aquesta muntanya i la seva vall estan sota la meva protecció. Partireu ara mateix o seguireu als vostres companys. En un dia heu perdut cinc guerrers, si m'assabento que hi ha hagut un sol robatori o assassinat per aquí tots correreu la mateixa sort.
Tardaren uns minuts en agafar les coses i partir d'allà. Quan els perdé de vista, el jove samurai es permeté respirar tranquil i asseure's per a recuperar forces. Li sabia greu deixar que aquella mitja dotzena de bandits partís impune, però no es trobava en condicions d'enfrontar-los a tots en cap obert i ferit com estava, només li quedava esperar que debilitats com havien quedat es disgreguessin o fossin vençuts per alguna patrulla.
Tornà a casa i es netejà les ferides al rierol. Hauria d'anar a inspeccionar aquelles coves de tant en tant, no volia deixar aquell pas desprotegit. Un cop a casa, mentre bullia aigua per a aplicar als talls, sentí tronar en la llunyania. L'hivern ja arribava, es tancava el cicle un any més, com el ying-yang. Havia aconseguit un major equilibri des que deixà el Kyuden? No sabria dir si hi havia més llum, però al manco podia dir que hi havia menys fosca. Era un bon principi.
Una trobada inesperada.
L'endemà tornà les coves, amb la família d'etas que vivien al poble, per a incinerar els cossos com manava la llei. En arribar, però, aviat s'adonà que hi havia alguna cosa que no rutllava. El dia anterior, havia matat a tres homes, a més dels dos de la clariana, però allà hi havia com a mínim nou cadàvers. La sang havia tenyit les roques i cobert l'herba de vísceres i membres amputats. Aviat reconegué el kimono blau del budoka que havia respost al nom de Kikikuro i el rostre de la única dona que els acompanyava, una samurai-ko, ara desencaixat pel terror. Aquells eren els homes als que havia vist partir, què hi feien morts, allà?
El renou de ceràmica rompuda sonà a la cova. Encara quedava algú allà dins? Els eta retrocediren unes passes, atemorits, i Kento desenfundà.
- Qui ets, que t'amagues a la cova? Surt per a que et pugui veure! Ja us vaig dir ahir que aquest lloc és sota la meva protecció!
Fos qui fos emeté una rialleta apagada.
- Idò l'hauries de protegir un poc millor! Aquesta gentussa que ha dormit aquí fora no son veïnats agradables!
Una figura sortí de les ombres, es tractava d'un samurai, un Mico, amb un enorme no-dachi a l'esquena i un somriure a la boca. A les mans hi duia un bol en el que encara quedaven alguns grans d'arròs. Mirà a Kento fixament als ulls i esclafí a riure de nou.
- Au home, no t'enfadis per això. Jo he embrutat la teva muntanya, però tu matares al meu objectiu. Aquest gaijín pudent i els seus sequaços em robaren i era cosa meva ocupar-me'n personalment. Aquell d'allà era el seu nou líder – assenyalà amb el cap a un cos degollat – el molt idiota volia quedar-se aquí a passar l'hivern. Ja ho crec que l'hi passarà!
Només llavors s'adonà Kento de la sang que cobria l'armadura d'aquell home i els embenatges que duia per tot el cos.
- Estas ferit – digué envainant de nou – i jo t'he rebut amb uns modals horribles. Perquè no vens amb mi? Considera't el meu hoste.
- El teu hoste? Què dimonis fa un Drac vivint en terres del Lleó?
- Imagín que el mateix que un Mico – respongué Kento amb un somriure.
- És això alguna espècie d'endevinalla Drac? - rigué el Toku – què ets tu? Un bushi o un monjo?
- Un poc de tot, supòs. Però millor que anem a casa, allà podrem parlar amb més tranquil·litat i un te a les mans. Per cert, soc Mirumoto Kento.
- Toku Saru.
Donà instruccions als eta per a que procedissin a la crema dels cadàvers i partí cap al temple amb el nouvingut. No havien avançat un centenar de metres quan una samurai-ko sortí d'entre el bosc, just al davant de Kento, amb la katana desenvainada i una mirada de foc a trabés dels ulls del mempo.
Allà dreta, amb el bosc retallant.se al seu darrera i l'armadura brunyida brillant com si fos incndescent, semblava una terrible deesa de la mort, bella i mortal. Sense mediar paraula, carregà comtra el mirumoto, que gairebé no tengué temps de reaccionar i molt menys treure les armes de la vaina. Esquivà l'estocada i colpejà amb els punys, però no aconseguí res contra la armadura. La samurai carregà de nou i el derribà d'una colzada.
- Atura't Chisao! - Saru, que havia quedat enrera, entrà en escena correguent i la samurai s'aturà, dubitativa. - És amic! No és un dels bandits! - Només en aquells moments s'adonà el Drac de la sang que cobria l'armadura de la samurai.
- Us coneixeu?- S'incorporà encara atordit – I ara m'ho dius?
- Partí fa unes hores per si encara n'hi havia algún d'amagat.
- Creia que eres un d'ells, - respongué ella llevant-se el casc i revelant una bellesa només equiparable a la seva ferotgia – et deman disculpes, creia que t'havies endut a Saru. El meu nom és Matsu Chisao – i féu una lleu reverència.
- Mirumoro Kento. Bé, Matsu sama. He convidar a Saru sama a la meva humil llar, seria un honor si decidíssis acompanyar-nos.
Ella envainà amb un cop sec i es posà de nou el casc.
- Anem – digué, i es posà a caminar.
Noves amistats
Després de rentar les ferides al rierol s'assegueren a dinar un plat senzill a base de bolets de tardor i arròs mentre es contaven la vida i com havien arribat els dos a un lloc tan allunyat de la resta del món. Parlaren durant hores i amb la posta de sol el Drac preparà les habitacions multiusos com a dormitori per als convidats.
Passaren plegats tres setmanes. El temps havia empitjorat notablement des del combat amb els bandits, pel que mai no s'allunyaven gaire del temple o del bosc proper. Durant les tormentes es dedicaven a parlar durant hores, ja fos sobre aventures passades o temes diversos.
- Què hi fa un bushi cuidant un temple? -Li demanà Saru un cop mentre el mirava granar el recinte sagrat – és una tasca per a un shujenja, o potser un monjo... no esperava veure una cosa així, la veritat.
- Ha estat desocupat durant vuit anys. Des de que morí el seu darrer cuidador les Fortunes no han duit a ningú a un lloc tan apartat i pobre, o al manco a ningú que s'hi hagi volgut quedar... llevat de jo.
El Mico s'arronsà d'espatlles, donant per acabada la conversa. No era una persona gaire espiritual, allò pertanyia a una faceta del món que ni entenia ni li importava gaire.
Quan el temps ho permetia sortien a entrenar amb l'espasa o sense armes. En aquesta segona disciplina Saru quedà un poc decepcionat, ja que tot i la seva aparença de monjo, el Drac semblava lluitar més per intuïció que per una tècnica depurada, com era el seu cas. Tot i així els dos tenien un nivell semblant i aviat s'engrescà de nou amb el tema.
Pel que fa a l’esgrima, Kento gaudia tant d’entrenar amb ells com de veure com s’enfrontaven el Toku i la Matsu. El primer resistia amb estoicitat els cops que no podia esquivar mentre atacava amb enginy als punts dèbils de la seva adversària, cercant sempre algun defecte per a explotar. Ella, per la seva part, feia de la seva fúria una arma mortal, que manejava com un Hida el seu tetsubo. Kento no pogué evitar somriure amb aquella tècnica tan demoledora. Què hi dirien Hiro i el seu sensei, que sempre propugnaven l’equilibri interior com a element que defineix al gran guerrer?
Finalment, arribà un d'aquells estranys períodes de bonança que son el preludi de la imminència de l'hivern i la parella, ja guarida i descansada, aprofità per a tornar a les planures del Lleó abans que la neu tanqués els passos. S'acomiadaren amb la primera llum de l'alba. Les setmanes havien passat aviat i els tres es quedaren amb un bon record d'aquells moments.
- Qui sap - digué Kento quan les siluetes es perderen darrera al desnivell que duia a la falda de la muntanya – Potser ens tornem a veure un altre cop, si les Fortunes així ho volen.
Kurumi, la mare de Kento, era una bushi de la família Mirumoto, però ell visqué com a ronin fins als 16 anys. La samurai-ko es trobava realitzant el Mushya Shuigo, un peregrinatge que emprengué amb la intenció de perfeccionar en el camí de l'espasa i aprendre de la saviesa que s'oculta en el món. Així, 17 hiverns després de creuar la porta de Kyuden Mirumoto, la travessà de nou per a anunciar el seu retorn.
La seva infància no només es trobà condicionada, doncs, per la vida errant i les privacions pròpies dels ronin, sinó també per els llargs períodes que passà sense veure a la seva mare. Com que mai no conegué al seu pare, aquests períodes els passava amb el monjo Hiro o bé, ja de més gran, voltava amb més llibertat, sempre al relatiu aguait d'alguna amistat de la mare.
No és estrany, doncs, que la seva fos una infantesa un tant peculiar, i perquè no dir-ho, difícil. Els llargs períodes de solitud, així com l'escassa afectivitat de Kurumi feren d'ell un jove de caràcter agressiu i solitari, que era més un maldecap que una alegria pels que l'envoltaven i no era estrany veure'l amb amistats de dubtosa virtut. Que a un ronin l'acompanyin personatges així no és estrany, però no és el més convenient per a algú que podria ingressar en un gran clan al fer-se adult. Possiblement el mèrit d'evitar que es perdés per a sempre fou l'alegre Hiro, el monjo que l'havia vist nàixer i que l'havia cuidat en el passat. Tenia una forta amistat amb Kurumi, tot i la diferència d'ambdues personalitats. L'acollí al seu costat durant els anys anteriors al seu gempukku i el reconduí cap al camí correcte, inspirant-li la inquietud espiritual que el motivaria més endavant en la seva vida.
Kento sempre havia viscut allunyat de grans poblacions, pel que quan veié Kyuden Mirumoto per primer cop li semblà com si emergís de la pròpia roca per a allotjar a la que aviat seria la seva família. Una fantàstica construcció que s'adequava perfectament a l'estil sobri i funcional del clan, però que a l'hora mantenia una perfecta harmonia amb el seu entorn i no es diferenciava dels escarpats riscos i muntanyes de que estava feta la Murada del Nord.
La sala d'audiències del castell era plena en la cerimònia de retorn de Kurumi. Fou investida de nou amb els colors verd i daurat i se li entregà el mon de la família i del clan. Ell, però, hauria d'esperar. Ja tenia edat per a passar el gemppukku, i calia que demostrés ser digne per a ingressar al clan. Tot i així, notà que molts se'l miraven de reüll i xiuxiuejaven, la seva arribada no havia estat una sorpresa.
Les novetats no aturaven. Fóu aquell mateix dia quan Kento sabé que tenia una germana. La mare l’havia tengut essent molt jove i, com ell mateix, no tenia pare. Els dos es quedaren parats per aquell aconteixemet inesperat. El rostre de Fubuki, doncs aquest era el seu nom, passà de l’alegria il·lusionada pel retorn d’una mare desconeguda a l’allunyament i formalitat de la presentació a un estrany. Realment no va ser una trobada molt afortunada, ja que Kento tampoc reaccionà gaire efusivament, desbordat com estava per tot el que estava passant. La saludà amb una reverència i es presentà de la manera més formal possible, abans de partir sol a explorar aquell indret apassionant que era el Kyuden Mirumoto.
No seria uns uns mesos més tard, després dels primers desgels, en que Kento repararia en la menuda i solitaria Fubuki i aniria descobrint com, tot i les seves diferències, tenien més en comú del que pensaven.
Un hivern amb els Togashi
Les proves del gempukku d'aquell any ja havien passat, pel que, a sol·licitud de Hiro i la pròpia Kurumi, passà l'hivern amb els monjos tatuats, que l'acolliren entre els seus. Aquell era un indret espartà on l'entrenament del cos era inseparable del de l'ànima i on la naturalesa quasi verge era tan indòmita com bella i perillosa. Allà aprengué què era la disciplina, la vida en comunitat. Mentre visqué als camins, ja fos amb el monjo o amb la mare, sempre havia tengut cert grau de llibertat o, si més no, un estil de vida errant que defugia la monotonia. Al temple, però, la convivència era estreta i els horaris i la rutina, estrictes. “La il·luminació necessita força de voluntat, disciplina, entrenament, disciplina, disciplina i disciplina”, deien sovint els mestres.
Un dels motius pels que Hiro sol·licità aquella convivència, segons li explicà més tard, era que allà l'ajudarien a conèixer millor la seva ànima i el potencial que residia en ella. En una ocasió, quan era un ronin jove, agosarat i agressiu, el monjo li havia regalat una pedra com si fos un bé molt preuat i ell, creient que se n'estava rient s'enfurismà. Quan aconseguí entendre-ho ja era massa tard, no havia passat la prova, però tot i així aprengué una valuosa lliçó.
“- Això ets tu. - li havia dit el monjo recollint la pedra - La ira no el deixa veure més enllà de la superfície, creus que això és un objecte sense cap tipus d’atractiu i per això ho menysprees abans de conèixer-la millor. - amb un cop sec, la colpejà i aquesta es partí per la meitat. La bellesa que s’amagava a l'interior d'aquella superfície grisa i anodina el deixà sense paraules. – És una geoda, un tresor ocult de la naturalesa, fruit de la dansa amorosa i secreta d’un kami de terra i un de foc.”
D'aquesta manera sabé que en el seu interior hi havia quelcom gran, especial, que havia estat tocat pels poder celestials. Aquells mesos amb els monjos explorà aquesta faceta, aprengué més sobre les diferents esferes que havien posat en ell la seva confiança i n'extragué forces per a no defraudar-los. Sense cap dubte eren els més indicats per a guiar-lo en aquest camí, encara que tots veieren des del primer moment que el seu destí no era ser un d'ells.
Certament, tot i l'extenuant exercici físic i espiritual, l'aprenentatge sobre els diferents regnes espirituals i la seva naturalesa i les llargues xerrades amb mestres i aprenents, Kento sempre trobava un moment per retirar-se a un lloc discret i tranquil a practicar amb l'espasa. La mare no li havia ensenyat encara els rudiments del niten, ja que hauria estat rompre el jurament de no ensenyar les tècniques de l'escola a algú que no hi pertanyia. Tot i així ell l'havia vist entrenar prou com per a tenir-ne algunes nocions sobre les que practicar. Per a la seva sorpresa, demostrà tenir cert instint amb la tècnica de les dues espases, ja que ben aviat li agafà la manya i passà a entrenar algunes katas més avançades. Sense cap dubte el seu ancestre vetllava per ell.
L'hivern a les terres del drac és llarg i dur, però a Kento se li féu dolorosament breu. La seva fi, però, significava també l'arribada de la primavera i, amb ella el gempukku. Un tribunal compost per un Togashi, una Tamori i un Mirumoto avaluaren les seves aptituds, no només les marcials, sinó també aquelles més tangibles referents a l'esperit i el consideraren apte.
El temps amb els Togashi havia acabat, a partir d'ara el seu lloc es trobava al dojo Mirumoto.
Mirumoto Kento
Si amb Hiro es descobrí a si mateix i aprengué a observar al seu interior i a allò que l'envoltava, amb els Mirumoto descobrí el seu futur, allò que realment havia desitjat tota la vida sense saber-ho: el plaer de l'esgrima, el camí de l'espasa.
L'admissió al si del clan no canvià la relació de Kento amb Kurumi: decidida a dedicar-se a la vida de Sensei fou admesa al Dojo del Gebre de l'Aurora, un lloc únic en l'Imperi on s'ensenya als senseis a millorar les seves tècniques docents per a extreure tot el potencial ocult dels seus alumnes. Ell, per altra banda, romangué a Kyuden Mirumoto, on aprengué els secrets del niten i les habilitats pròpies d'un bushi del Drac.
El dojo es convertí en la seva llar i el sensei Daisuke el més semblant a una figura paterna, el sever entrenament, les carreres sobre la neu encara verge de la nit, els katas repetits una vegada i una altra sota el cirerer del Pati de la Lluna i els blaus i inflors dels cops de boken eren la rutina d'una vida plaentera i senzilla. Els primers mesos passaren aviat i tot seguit s'hi afegiren les lliçons al temple dels Tamori, la pràctica del zen i l'aprenentatge de les tècniques secretes de Mirumoto.
Amb l'esgrima el samurai trobà a la fi una manera d'aconseguir la pau espiritual i la comunió amb els ancestres i en aquelles ocasions en que el seu esperit es trobava en harmonia amb l'existència podia sentir com si el propi Mirumoto guiés el seu cos. El que en altes moments havia estat una simple afició o una manera de fugir de la realitat aviat es convertí en fascinació, en una coreografia que el permetia separar-se del temps i de l'espai i ascendir a una altra esfera.
Més complicat se li féu l’aparició d’aquella germana, ja crescudeta, de la que fins llavors no havia sabut res. D’alguna manera sentia una profunda simpatia per ella, però li costava acostar-s’hi, superar la barrera invisible que s’erigia entre els dos. Amb temps, perseverancia i cautela, però aconeguí un acostament gradual, com per exemple quan trobà aquell racó del bosc de la Roada al que ella acudia quan volia estar sola. Al cap d’uns mesos ja feien la xerradeta a l’acabar les sessions o fins i tot quedaven per a entrenar plegats, era el principi d’una relació cada vegada major. Amb els anys s’acabarien convertint en ungla i carn, però llavors cap del dosho sabia.
L'estil dels Drac, funcional, adust, sense floritures ni moviments inútils, s'adequava perfectament a la seva manera de ser, a la seva pròpia visió de les coses i hi percebia una bellesa i harmonia molt superiors a les d'estils molt més vistosos. Encara no ho sabia, però amb els anys creixeria en ell el desig d'aprofundir en aquell estil, la curiositat per a llimar-lo fins a extreure'n la quintaessencia, com un riu poleix la pedra fins a eliminar-ne tots els angles i malformacions que dificulten el seu moviment.
A la plujosa primavera i el fresc estiu els succeïren la tormentosa tardor i l'aïllament del llarg hivern nevat, abans que l'any nasqués de nou. Els desconeguts companys d'estudis aviat es convertiren en camarades, amics o bé rivals, i Kento sentí a la fi que pertanyia a la família que la seva infantesa li havia llevat. No faltaren els períodes amb els Togashi, sempre que podia feia una visita a Hiro i els amics que havia fet allà.
L'alegria de trobar-se de nou en família, però, començà a deixar lloc a una estranya melancolia que de tant en tant el sumia en períodes d'enyorança i reflexió, de sensació d'haver perdut alguna cosa i no saber què era. Un dia del seu tercer hivern allà, mentre passejava pel pati gelat amb el seu mestre, després d'una dura sessió de iai, Daisuke notà la seva mirada perduda en els nevats cims de la llunyania i el seu aire absent. També ho havia estat durant la classe, cosa que li havia valgut un dues cuixes i un ull morats, així com un colze inflat que gairebé no podia moure. S'assegueren a un auster banc de pedra i el sensei s'encengué una pipa. Després d'unes xuclades, trencà el silenci.
- Aquí no tenim les fèrtils terres de la Grulla, les planures dels Unicorn, els frondosos boscos de l'Eescorpí o els oceans infinits de la Mantis... No, no tenim res d'això, però si una cosa abunda a les nostres províncies és la pau, la plenitud. Què és el que et destorba l'ànima i que et duu tan lluny?
- No ho sé, i això no fa més que incrementar la sensació de malestar. Hiro ha intentat ajudar-me a trobar el meu equilibri interior, i fins fa poc creia que l'esgrima em permetia arribar-hi... però no és així. Crec que el que necessit no es troba entre aquests murs, ni en l'agradable tranquil·litat d'aquestes muntanyes. - Cada paraula formava un petit núvol al sortir de la boca, com si es neguéssim a desaparèixer un cop dites. D'aquesta manera continuaren uns segons penjades a l'aire abans que cap dels dos parlés.
- La il·luminació segueix sempre camins misteriosos, diferents per a cada un de nosaltres. Els Drac sempre hem cregut que cada individu ha de recórrer el seu propi camí, ja que el recorregut físic no és més que una al·legoria del camí espiritual. Les nostres terres son hostils, si, però hi ha poques visites i per això son tranquil·les. Ens permet compaginar la protecció de la Murada amb la recerca del tao. Tot i així hi ha qui sent la necessitat d'abandonar-les per a trobar-lo a la terra baixa, entre els fets que comporten la vida quotidiana o els perills que desafien a aquell que cerca. - S'aixecà i buidà la pipa sobre la neu verge que es fongué creant petits forats. - Has après molt i molt aviat en el camí de l'espasa, però una arma és tan forta com el braç que la maneja. Troba l'equilibri i ningú no podrà aturar-te, lluita guiant-te per impulsos i no seràs millor que un bou.
El sensei partí, deixant-lo allà, assegut en companyia dels pensaments, fantasmes del passat i miratges del futur. Quan, molt més tard, s'aixecà, es notà el fred dins el cos i les articulacions l'afitoraven a cada moviment, però mentre avançava lentament cap a la calidesa del dormitori comunal pensà que aquell fred no el molestava. Qui sabia quan tornaria a sentir-lo allà, a la terra baixa?
Comiats
Abandonà Kyuden Mirunoto amb els primers desgels, avalat pel sensei Daisuke. Pels perillosos camins enfangats o les plaques de gel a les que encara no havia arribat la primavera, es dirigí cap al temple Togashi a acomiadar-se de Hiro. Com que els camins que davallaven cap a les terres de la Libèl·lula encara estaven tallades o feien mal circular, s'hi quedà uns mesos fins que el fang es tornà terra i la neu i el gel foren rierols que omplien l'aire amb la seva cançó cristal·lina.
Durant aquests mesos els feren llargues xerrades. Kento demanava al monjo ajuda en la recerca de l'equilibri, però les endevinalles i contes d'aquest no l'ajudaven.
- No pots demanar a un salze que faci arròs – li digué a la fi el monjo. - Ni a un altre home que mengi per tu. Així doncs, qui sinó un mateix pot trobar el propi camí cap a l'equilibri?
- Em turmenta el meu passat - li respongué el samurai – en aquella època en que em rescatares de la fosca que amenaçaves el meu futur i em retornares al camí de la llum.
- Però tot i així no trobes l'equilibri, perquè fuges d'una d'aquestes facetes i intentes que l'altra la devori quan tu ets fruit de les dues. Només quan hagis acceptat qui ets trobaràs l'equilibri. Recorda això que et dic, deixa que aquesta certesa guii les teves passes.
Aquell mateix dia el dugué a veure al venerable Ryu per a que el tatués.
- El Ying i el Yang, l'equilibri que cerques és a les teves mans, a dins teu. - Li digué mentre les agulles li introduïen la tinta sota la pell. El vell monjo partí a cap d'una estona, però les seves paraules i el dolor continuaren amb ell tot el vespre.
L'endemà, abandonà el temple abans de la sortida de sol.
El retorn als camins
Es dirigí cap al sud, sense saber ben bé què fer. D'alguna manera, havia esperat alguna senyal, o potser un somni profètic que li marqués un camí a seguir, però ben aviat s'adonà que això no passaria. Viatjà sol durant dos dies, fins que al final s'uní a una caravana amb la que viatjà cap a l'est.
Un cop arribaren a les terres del Fènix decidí tornar enrere, sense saber ben bé perquè. S'acomiadà d'ells, però en lloc de tornar pel camí decidí anar camp a través, ficant-se sempre per les rutes més inaccessibles i caminant per entre els camps d'arròs que li sortien a camí. Durant dos mesos deambulà sense rumb, menjava del que aconseguia de la pròpia naturalesa o de la caritat dels pocs temples amb que en trobava i dormia al ras si no trobava l'hospitalitat de cap llar.
Fou així com una forta tormenta d'estiu el sorprengué en un caminoi de cabres en algun lloc indeterminat de les muntanyes del Lleó. Els pesats núvols i la densa pluja enfosquiren tant el cel que gairebé no es notà la posta del sol, i Kento es veié obligat a abandonar el precari abric d'una coveta a la paret per temor d'un esfondrament.
Avançà com pogué per aquell paratge que semblava haver-se convertit en un enorme torrent, sobre un sòl de fang i pedres inestables. El vent intentava arrabassar-lo de terra mentre ell s'agafava a branques i roques banyades, resant per que no li rellisquessin de les mans. Finalment arribà al relatiu aixoplug d'un bosquet de coníferes en el cor del qual´es retallava la silueta d'una construcció, un refugi de caça, potser, o una caseta de carboners. Trucà a la porta, fent-se sentir entre el renou, però ningú no responia. Finalment, a la llum dels llamps s'adonà que es trobava abandonada i hi entrà. Afortunadament el sostre continuava al seu lloc i el terra era sec. Exhaust com es trobava, dirigí una breu plegaria a les fortunes i s'estengué a terra. S'adormí a l'instant i ni tota la fúria de la naturalesa pogué despertar-lo.
Els rajos de llum que s'escolaven entre les retxilleres el despertaren, acompanyats pel cant dels ocells que saludaven de nou al sol. No tardà en adonar-se que allò no era una simple cabanya, es tractava d'una petit temple abandonat.
No volia profanar un lloc sagrat, pel que s'obligà a moure's per a conèixer millor aquell lloc que tan difícil accés tenia. No tardà en constatar que es tractava d'un temple molt senzill però resistent, com demostrava que la seva estructura hagués aguantat tant de temps la fúria dels elements. El rodejava el que havia estat una clariana que començava a ser reclamada pel bosc i més enllà hi havia un estanc amb carpes sagrades. L'arc Tori estava esbucat i hi havia varies goteres i fustes rompudes però no era res que no es pogués arreglar.
Sabia que l'exterior encara seria perillós durant uns dies, ja que la tromba havia creat una infinitud de torrents i aquella part del terra que no era sota l'aigua relliscava o era un fangar, pel que decidí començar per l'interior. Allà on havia dormit hi havia les dependències del monjo o shujenja que s'hagués encarregat del lloc anys enrere i no tardà en trobar una llar i una mica de fusta per a cremar-hi. Un cop encalentida l'estança hi estengué la roba banyada i mentre s'eixugava emprengué la investigació de l'edifici
El lloc era molt simple i només comptava amb una saleta que allotjava l'altar principal, dedicat a fortunes menors de la ruralia. Al darrera hi havia les estances del cuidador del lloc, que consistia en un armari, una taula i una llar que feia de cuina, així com un llit i una prestatgeria amb mitja dotzena de llibres. Ho completaven dues habitacions petites més que feien de trasters multiusos. Un lloc senzill per a un propòsit senzill, era allò una senyal?
Decidí quedar-hi una temporada, si Mirumoto l'havia duit fins allà, devia ser per un bon motiu. En el passat no havia estat precisament un angelet i potser el recuperar en aquell lloc un espai per a l'oració i la meditació fos una manera de compensar a la roda del cosmos. Era allò part de l'equilibri que volia trobar?
Hi trobà prou eines i fusta com per a reparar el sostre i les finestres i al bosc arrels, bolets i fruits com per a poder menjar a gust. Explorant la zona descobrí una caminoi que duia a un poblet, situat a un quilòmetre, en un replà que feia el costat de la muntanya, bosc endins un altre caminoi sembrat aquí i allà de petits altars, duia a una clariana de gran tranquil·litat vorejada per un rierol. Somrigué, ja tenia el dojo.
Quan es trobà un poc més assentat baixà al poble, on canvià uns paners de bolets per una bossa d'arròs i aprofità per a parlar amb els vilatans. Quan saberen que el vell temple tornava a estar habitat s'oferiren a segar les males herbes que creixien al seu voltant i a deixar ben nets els camins i no tardaren en arribar homes i dones que acudien de nou a resar i a cercar ajuda en les esferes celestials que els ajudessin a dur millor aquella existència miserable.
Aquell poblet, un grapat de cases que malvivia del cereal que aconseguia arrencar a la muntanya i de la llana de petits ramats d'ovelles, amb prou feina sortia als mapes més detallats amb el nom de Benten Ushinawa Tani Doko Kutsu (sense cap dubte una bona mostra de l'estrany humor Lleó). Com se solia dir allà amb un somriure a la boca, si començaves a anomenar-lo en entrar, ja eres fora quan acabaves.
L'estiu passà aviat en aquella agradable rutina: durant el matí cuidava del temple, recollia les ofrenes, grenava, arreglava el que fes falta i, si li sobrava temps, passejava pel bosc i la muntanya. En haver dinat entrenava en la clariana del riu i el vespre resava. De fet afegí un petit altar als ancestres, tot i que amb el temps, pensava, seria necessari fer una capella annexa i passar-lo allà. Al poble només hi baixava en contades ocasions, no necessitava res que aquell lloc no pogués oferir-li.
Ying i Yang
Ja es feia notar la tardor quan trobà un rastre pesat a la seva clariana. El seguí un centenar de metres fins a topar-se amb dos homes que es preparaven per a acampar. Kento havia passat prou temps entre ronins i bandits com per a saber-los reconèixer, i aquella parella no augurava res de bo. Els auspicis no tardaren en demostrar-se certs: quan el veieren desenvainaren abans de poder dir res. Un d'ells era ronin, com pogué suposar per com manejava la katana, l'altre feia servir el yari com un ashigaru. El combat fou intens però breu, la parella de cadàvers no li podria donar les respostes que volia, però ell ja intuïa què hi feien allà: eren exploradors, una avançada.
Aquells dos patans no s'havien preocupat de dissimular el seu rastre, pel que l'endemà al mati no li costà seguir-lo cap a un caminoi que vorejava la muntanya fins a unes coves en les que algú havia montat un campament. Dos bandits més li sortiren al pas amb les armes preparades. En total comptà sis homes i possiblement n'hi hagués algun més a la cova, li convenia anar alerta amb el que deia.
- Avui no té perquè morir ningú – digué Kento, tot i que no apartà les mans de les seves armes. - Només he vengut a parlar amb el vostre cap.
Els guàrdies se'l miraren de fit a fit i el samurai es demanà què devien veure en ell. Les seves robes de viatge encara conservaven els colors del Drac, però l'ús i els elements les havien desgastat notablement. Potser penséssin que era un ronin renegat a la recerca d'una banda, o potser la curiositat sobre com els havia trobat pogués més que el recel, perquè curiosament un d'ells pegà un crit i ben aviat un home enorme sortí de la cova i s'acostà amb pas decidit.
Kento es quedà parat, coneixia a aquell home: ulls sinistrament rodons, la pell fosca i el seu cabell arrissat com el dels dimonis que habitaven el nord del mur, l'enorme cimitarra que penjava al seu costat i una cicatriu que li havia arrabassat mitja orella. En el passat havia format part d'una banda de saltejadors anomenada les Rates de la Muntanya, abans que el seu clan la massacrés.
- Imran! - exclamà sorprès - què hi fas, aquí?
- Passarem l'hivern al poble, si ens agrada i té al·lotes boniques que ens encalenteixin el llit. Si no, el saquejarem i en cercarem un altre, com en els vells temps. Això és el cul del món i aquesta gent és tan miserable que no tendrà forces per a defensar-se mentre els llevam el poc que els queda... Ja saps el que deia el vell Hiroto “Aquesta gent no té valor, i ningú no protegeix el que no té valor”. A més – aclucà l'ullet, burleta – crec que hi viu un vell amic, la Rata Rabiosa, que em facilitarà informació valuosa sobre la regió.
- La Rata Rabiosa morí, jo mateix el vaig matar fa anys – respongué Kento amb l'esperança de que fos cert, que realment hagués mort en aquella muntanya llunyana - Creia que era el darrer membre de les Rates, però és evident que la feina encara estava inacabada.
- Entenc. Així que has vengut a morir a les nostres mans, - Imran desenvainà la pesada cimitarra - molt amable per part teva, noble Drac. Rosen! Kikiuro!
Kento explotà en una sonora rialla que féu que tots es giressin. Ja tenia la seva atenció, era el moment de parlar.
- Penses escudar-te darrera els teus homes? - desenvainà, esperant que l'argúcia funcionés - En el passat les Rates de la Muntanya tenien com a líder al més fort, veig que ara tenen al més gallina!
El líder mirà al seu voltant, tots els ulls estaven posats en ell, pendents de la seva resposta. Somrigué i la cicatriu li donà un aire encara més sinistre.
- Ben jugar, Drac. El darrer pic que ens veiérem eres només un ronin pollós, a veure si els teus nous amics t'han donat res útil a més d'aquestes robes velles.
Carregà amb ferotgia, es tractava d'una maniobra tosca, però feta amb tanta rapidesa i furia que gairebé el tomà. Kento es recobrà i contratacà, el so del metall contra el metall omplí l'aire del matí. El ronin compensava la falta d'una tècnica depurada amb hàbils fintes i atacs ferotges, mentre que Kento posava en pràctica tot el que havia après al dojo, els moviments senzills del niten i la fluidesa de l'arma com una extensió del seu propi cos. El combat s'allargà mentre els homes animaven, vitorejaven i feien apostes, però com més avançava més esgotat estava el gaijin, que sagnava per una desena de ferides menors i manejava una arma realment pesada. Al cap de Kento acudí de cop un dels versicles del llibre que en el seu dia escriví el seu avantpassat: Quan lluites contra el teu oponent tens tres alternatives. Si ell ataca primer, mata’l. Si tu ataques primer, mata’l. Si atacau a la vegada, mata’l. Sobtadament inspirat per aquella evocació, com si la mà del propi Mirumoto el guiés, la seva katana descrigué un arc que tallà el cap monstruós.
Sobtats per aquell desenllaç, els dos guàrdies que l'havien interceptat carregaren contra ell, però no eren més que uns matons de baixa estofa i seguiren ràpidament al seu líder cap al Meido.
- Algú més vol fer-se l'heroi? - Cridà Kento, alenant encara per l'esforç del combat. Ningú no es mogué d'on era i alguns baixaren la mirada. - Aquesta muntanya i la seva vall estan sota la meva protecció. Partireu ara mateix o seguireu als vostres companys. En un dia heu perdut cinc guerrers, si m'assabento que hi ha hagut un sol robatori o assassinat per aquí tots correreu la mateixa sort.
Tardaren uns minuts en agafar les coses i partir d'allà. Quan els perdé de vista, el jove samurai es permeté respirar tranquil i asseure's per a recuperar forces. Li sabia greu deixar que aquella mitja dotzena de bandits partís impune, però no es trobava en condicions d'enfrontar-los a tots en cap obert i ferit com estava, només li quedava esperar que debilitats com havien quedat es disgreguessin o fossin vençuts per alguna patrulla.
Tornà a casa i es netejà les ferides al rierol. Hauria d'anar a inspeccionar aquelles coves de tant en tant, no volia deixar aquell pas desprotegit. Un cop a casa, mentre bullia aigua per a aplicar als talls, sentí tronar en la llunyania. L'hivern ja arribava, es tancava el cicle un any més, com el ying-yang. Havia aconseguit un major equilibri des que deixà el Kyuden? No sabria dir si hi havia més llum, però al manco podia dir que hi havia menys fosca. Era un bon principi.
Una trobada inesperada.
L'endemà tornà les coves, amb la família d'etas que vivien al poble, per a incinerar els cossos com manava la llei. En arribar, però, aviat s'adonà que hi havia alguna cosa que no rutllava. El dia anterior, havia matat a tres homes, a més dels dos de la clariana, però allà hi havia com a mínim nou cadàvers. La sang havia tenyit les roques i cobert l'herba de vísceres i membres amputats. Aviat reconegué el kimono blau del budoka que havia respost al nom de Kikikuro i el rostre de la única dona que els acompanyava, una samurai-ko, ara desencaixat pel terror. Aquells eren els homes als que havia vist partir, què hi feien morts, allà?
El renou de ceràmica rompuda sonà a la cova. Encara quedava algú allà dins? Els eta retrocediren unes passes, atemorits, i Kento desenfundà.
- Qui ets, que t'amagues a la cova? Surt per a que et pugui veure! Ja us vaig dir ahir que aquest lloc és sota la meva protecció!
Fos qui fos emeté una rialleta apagada.
- Idò l'hauries de protegir un poc millor! Aquesta gentussa que ha dormit aquí fora no son veïnats agradables!
Una figura sortí de les ombres, es tractava d'un samurai, un Mico, amb un enorme no-dachi a l'esquena i un somriure a la boca. A les mans hi duia un bol en el que encara quedaven alguns grans d'arròs. Mirà a Kento fixament als ulls i esclafí a riure de nou.
- Au home, no t'enfadis per això. Jo he embrutat la teva muntanya, però tu matares al meu objectiu. Aquest gaijín pudent i els seus sequaços em robaren i era cosa meva ocupar-me'n personalment. Aquell d'allà era el seu nou líder – assenyalà amb el cap a un cos degollat – el molt idiota volia quedar-se aquí a passar l'hivern. Ja ho crec que l'hi passarà!
Només llavors s'adonà Kento de la sang que cobria l'armadura d'aquell home i els embenatges que duia per tot el cos.
- Estas ferit – digué envainant de nou – i jo t'he rebut amb uns modals horribles. Perquè no vens amb mi? Considera't el meu hoste.
- El teu hoste? Què dimonis fa un Drac vivint en terres del Lleó?
- Imagín que el mateix que un Mico – respongué Kento amb un somriure.
- És això alguna espècie d'endevinalla Drac? - rigué el Toku – què ets tu? Un bushi o un monjo?
- Un poc de tot, supòs. Però millor que anem a casa, allà podrem parlar amb més tranquil·litat i un te a les mans. Per cert, soc Mirumoto Kento.
- Toku Saru.
Donà instruccions als eta per a que procedissin a la crema dels cadàvers i partí cap al temple amb el nouvingut. No havien avançat un centenar de metres quan una samurai-ko sortí d'entre el bosc, just al davant de Kento, amb la katana desenvainada i una mirada de foc a trabés dels ulls del mempo.
Allà dreta, amb el bosc retallant.se al seu darrera i l'armadura brunyida brillant com si fos incndescent, semblava una terrible deesa de la mort, bella i mortal. Sense mediar paraula, carregà comtra el mirumoto, que gairebé no tengué temps de reaccionar i molt menys treure les armes de la vaina. Esquivà l'estocada i colpejà amb els punys, però no aconseguí res contra la armadura. La samurai carregà de nou i el derribà d'una colzada.
- Atura't Chisao! - Saru, que havia quedat enrera, entrà en escena correguent i la samurai s'aturà, dubitativa. - És amic! No és un dels bandits! - Només en aquells moments s'adonà el Drac de la sang que cobria l'armadura de la samurai.
- Us coneixeu?- S'incorporà encara atordit – I ara m'ho dius?
- Partí fa unes hores per si encara n'hi havia algún d'amagat.
- Creia que eres un d'ells, - respongué ella llevant-se el casc i revelant una bellesa només equiparable a la seva ferotgia – et deman disculpes, creia que t'havies endut a Saru. El meu nom és Matsu Chisao – i féu una lleu reverència.
- Mirumoro Kento. Bé, Matsu sama. He convidar a Saru sama a la meva humil llar, seria un honor si decidíssis acompanyar-nos.
Ella envainà amb un cop sec i es posà de nou el casc.
- Anem – digué, i es posà a caminar.
Noves amistats
Després de rentar les ferides al rierol s'assegueren a dinar un plat senzill a base de bolets de tardor i arròs mentre es contaven la vida i com havien arribat els dos a un lloc tan allunyat de la resta del món. Parlaren durant hores i amb la posta de sol el Drac preparà les habitacions multiusos com a dormitori per als convidats.
Passaren plegats tres setmanes. El temps havia empitjorat notablement des del combat amb els bandits, pel que mai no s'allunyaven gaire del temple o del bosc proper. Durant les tormentes es dedicaven a parlar durant hores, ja fos sobre aventures passades o temes diversos.
- Què hi fa un bushi cuidant un temple? -Li demanà Saru un cop mentre el mirava granar el recinte sagrat – és una tasca per a un shujenja, o potser un monjo... no esperava veure una cosa així, la veritat.
- Ha estat desocupat durant vuit anys. Des de que morí el seu darrer cuidador les Fortunes no han duit a ningú a un lloc tan apartat i pobre, o al manco a ningú que s'hi hagi volgut quedar... llevat de jo.
El Mico s'arronsà d'espatlles, donant per acabada la conversa. No era una persona gaire espiritual, allò pertanyia a una faceta del món que ni entenia ni li importava gaire.
Quan el temps ho permetia sortien a entrenar amb l'espasa o sense armes. En aquesta segona disciplina Saru quedà un poc decepcionat, ja que tot i la seva aparença de monjo, el Drac semblava lluitar més per intuïció que per una tècnica depurada, com era el seu cas. Tot i així els dos tenien un nivell semblant i aviat s'engrescà de nou amb el tema.
Pel que fa a l’esgrima, Kento gaudia tant d’entrenar amb ells com de veure com s’enfrontaven el Toku i la Matsu. El primer resistia amb estoicitat els cops que no podia esquivar mentre atacava amb enginy als punts dèbils de la seva adversària, cercant sempre algun defecte per a explotar. Ella, per la seva part, feia de la seva fúria una arma mortal, que manejava com un Hida el seu tetsubo. Kento no pogué evitar somriure amb aquella tècnica tan demoledora. Què hi dirien Hiro i el seu sensei, que sempre propugnaven l’equilibri interior com a element que defineix al gran guerrer?
Finalment, arribà un d'aquells estranys períodes de bonança que son el preludi de la imminència de l'hivern i la parella, ja guarida i descansada, aprofità per a tornar a les planures del Lleó abans que la neu tanqués els passos. S'acomiadaren amb la primera llum de l'alba. Les setmanes havien passat aviat i els tres es quedaren amb un bon record d'aquells moments.
- Qui sap - digué Kento quan les siluetes es perderen darrera al desnivell que duia a la falda de la muntanya – Potser ens tornem a veure un altre cop, si les Fortunes així ho volen.
